Aquí una traducció al castellà d’un article d’un dels més savis exponents de la llibertat del segle passat.

En este conocido artículo, Murray Rothbard presenta una explicación sencilla del funcionamiento del mercado, esencial para comprender el alcance de la libertad económica como ingrediente imprescindible de las demás libertades.

El libre mercado es un término que resume una infinidad de intercambios que se dan en la sociedad. Cada intercambio es realizado voluntariamente entre dos personas o entre dos grupos de personas representados por sus agentes. Estas dos personas (o sus agentes) intercambian dos bienes económicos, ya sean bienes tangibles o servicios intangibles. Así, cuando compro un periódico a un canillita por 50 centavos, el canillita y yo intercambiamos dos artículos de comercio: Entrego 50 centavos y el canillita me entrega el periódico. O si trabajara en una empresa, entonces intercambio mis servicios laborales, en un contrato de mutuo acuerdo, por un salario monetario; en este caso la empresa esta representada por el gerente (un agente) con autoridad para contratar.

Ambas partes realizan el intercambio por que esperan beneficiarse de él. También, cada parte volverá a realizar el intercambio (o quizás no lo haga) por que su expectativa ha resultado correcta (o incorrecta) en las ocasiones anteriores. El comercio, o intercambio, se realiza por que ambas partes se benefician; si no esperarían beneficiarse, entonces no realizarían el intercambio.

Este razonamiento sencillo refuta el argumento típico en contra del libre mercado, utilizado durante el periodo “mercantilista” que va desde el siglo dieciséis hasta el siglo dieciocho en Europa, y expuesto de manera elocuente por el ensayista francés del siglo dieciséis, Montaigne. Los mercantilistas sostenían que en cualquier operación comercial, una parte puede beneficiarse solo a expensas de la otra, es decir que en cada transacción existe un ganador y un perdedor, un “explotador” y un “explotado”. Podemos ver la falacia de este argumento todavía muy común: la disposición y la voluntad de comerciar significa que ambas partes se benefician. En la jerga de la moderna teoría de juegos, el comercio es un juego con resultados ganador-ganador, o de “suma positiva” en vez de “suma cero” o “suma negativa”.

¿Cómo pueden beneficiarse ambas partes de un intercambio? Cada parte valora los bienes o servicios de manera diferente, y esta diferencia es la base para que se realice el comercio o intercambio. Yo por ejemplo, camino con dinero en mi bolsillo pero sin ningún periódico; el canillita, por su parte, tiene un montón de periódicos pero esta ansioso por adquirir dinero. Y así, nos encontramos y llegamos a un acuerdo.

Dos factores determinan los términos de cualquier contrato: Cuanto valora cada participante el bien en cuestión, y las capacidades de negociación de cada parte. Cuantos centavos intercambiare por un periódico, o cuantos puntos en compras de tarjetas de crédito lograre para obtener un bate Babe Ruth, dependerá de todos los participantes en el mercado de periódicos o en el mercado de puntos por compras con tarjeta de crédito como valora los puntos de las tarjetas en relación a otras alternativas. Estos términos de intercambio o condiciones, llamados “precios” (de periódico en términos de dinero o de Babe Ruths en términos de puntos), son finalmente determinados por, cuantos periódicos o puntos, están disponibles en el mercado en relación a la evaluación favorable que hagan los compradores de esos bienes. En forma mas sencilla, por la interacción de la oferta y la demanda de estos bienes.

Dada la oferta de un bien, un incremento en el valor percibido por los compradores subirá la demanda del bien, se ofrecerá mas dinero por el, y su precio subirá. Lo inverso también ocurre, si el valor y por consiguiente la demanda disminuye. Por otro lado, dada la evaluación de los compradores, o la demanda, si la oferta se incrementa, ─ el número de tarjetas o la cantidad de pan─ bajara su valor, y por lo tanto, el precio bajara también. Ocurre lo contrario si la oferta de bienes disminuye.

El mercado, entonces, no es simplemente un conjunto inmenso sino un mecanismo altamente complejo para la realización de intercambios. En las sociedades primitivas, los cambios se realizaban a través del trueque o intercambio directo. Dos personas intercambian dos bienes que son útiles, como caballos por vacas o puntos de crédito Mickey por Babe Ruths. Pero conforme la sociedad se desarrolla, a través del proceso de beneficio mutuo se crea una situación en la que uno o dos artículos de comercio bien valorados son seleccionados como medio de intercambio indirecto. Este bien-dinero ─generalmente es el oro o la plata (no siempre) ─, es entonces demandado no por su valor intrínseco sino por que facilita el intercambio con otro activo deseado. Es mucho más fácil pagar a los obreros en dinero que en barrotes acerados, con el que los trabajadores pueden comprar lo que desean. Están dispuestos a aceptar por que saben por experiencia, que las demás personas aceptaran ese bien como medio de pago.

El mercado moderno, es un mecanismo o arreglo institucional casi infinito para el intercambio, ha sido posible gracias al uso del dinero. Cada persona se especializa, o debido a la división del trabajo, produce aquello en lo que es más eficiente o que hace mejor que los demás. La producción comienza con los recursos naturales, y luego las muchas formas de maquinaria y bienes de capital, hasta que finalmente, los bienes son vendidos al consumidor. En cada etapa de la producción desde los recursos naturales hasta obtener un bien de consumo, el dinero se intercambia voluntariamente por bienes de capital, servicios laborales e insumos agrícolas. En cada etapa de este proceso, los términos de intercambio o los precios, son determinados por la interacción voluntaria de proveedores y demandantes. Este mercado es “libre” por que las elecciones, en cada etapa, son realizadas libre y voluntariamente

El mercado libre y el sistema de precios no controlados hacen posible que los bienes de todas partes del mundo estén disponibles para los consumidores. El libre mercado también amplia el espacio posible para los empresarios, quienes arriesgan su capital para asignar los recursos, para satisfacer los deseos futuros de las personas lo mas eficientemente posible. El ahorro y la inversión crean bienes de capital que elevan la productividad y los salarios de los trabajadores y por tanto elevan su nivel de vida. El mercado libre y competitivo también recompensa y estimula la innovación tecnológica que permite al innovador llevar la delantera en la satisfacción de lo que desea el consumidor a través de nuevas y creativas formas.

No solo se fomenta la inversión, quizás lo más importante, el sistema de precios, y los incentivos de perdida-ganancia del mercado, guían la inversión de capital y la producción dentro de una lógica consistencia. El mecanismo complejo (libre mercado) puede “aclarar” todos los mercados, de tal forma que no se den escaseces repentinas, o inexplicables excedentes en cualquier etapa del sistema productivo

Pero los intercambios no necesariamente son libres. Muchos son obligatorios. Si un ladrón lo amenaza con “el dinero o la vida”, entonces el pago a él no es voluntario, y el se beneficia a costa suya. Es el robo, no los mercados libres, lo que en realidad sostienen los mercantilistas sobre el libre mercado: El ladrón se beneficia en base a la coerción. La explotación no ocurre en el libre mercado, sino allí donde el que tiene poder coercitivo explota a su victima. En el largo lazo, la coerción es juego de suma negativa que hace que se reduzca la producción, el ahorro y la inversión, y por ello el stock de capital, reduce la productividad y empeora el nivel de vida de todos incluso para aquellos que ejercen el poder coercitivo

El gobierno, en toda sociedad, es el único que posee legalmente el poder de coerción. Los impuestos son intercambios coercitivos, y mientras mas pesados sean los impuestos sobre la producción, lo mas probable es que el crecimiento disminuya. Otras formas de coerción (por ejemplo, controles de precios o restricciones que impiden el ingreso de nuevos competidores al mercado) impiden la realización de intercambios voluntarios, mientras que otros (la prohibición de practicas engañosas, el cumplimiento de contratos) pueden facilitar la realización de intercambios voluntarios.

El extremo en coerción gubernamental es el socialismo. Bajo la planificación central socialista, el comité central de planificación socialista carece de un sistema de precios para los bienes agrícolas o de capital. Como ahora admiten los socialistas, por ejemplo Robert Heilbroner, el comité central planificador por tanto no tiene manera de calcular los precios o los costos o la inversión de capital para que el mecanismo de la producción funcione (o que su engranaje funcione) y no produzca escaseces ni excesos. La experiencia soviética, en la que una abundante cosecha de trigo no encuentra la manera de ser vendida o asignada a las personas, es un ejemplo muy instructivo de la imposibilidad de controlar un sistema muy complejo, como es la economía moderna. En ausencia del libre mercado no existen incentivos para calcular los precios y costos para los vagones de tren que llevan el trigo, para las molineras que hacen la harina y así sucesivamente, hasta llegar finalmente al consumidor de Moscú o Sverdlovsk. La inversión en trigo es casi totalmente desperdiciada.

El mercado socialista, es de hecho una contradicción de términos. El debate actual sobre el socialismo de mercado, a menudo pasa por alto un aspecto crucial del mercado. Cuando se intercambian los bienes, lo que en realidad se esta intercambiando es el derecho de propiedad sobre ellos. Cuando compro un periódico por cincuenta centavos, el canillita y yo intercambiamos derechos de propiedad: Yo renuncio a la propiedad de cincuenta centavos a favor del canillita y él renuncia a la propiedad del periódico en mi favor. Exactamente el mismo proceso ocurre cuando se compra una casa, excepto que en el caso del periódico, el objeto es mucho mas sencillo, y podemos evitarnos el complicado proceso de firmar contratos notariales, agentes, abogados, hipotecas, etc. Pero la esencia de las dos operaciones económicas es la misma.

Esto significa que la clave para la existencia y el florecimiento del libre mercado en una sociedad, es que los derechos de propiedad y los títulos de propiedad privados sean respetados, defendidos y asegurados. La clave en el socialismo, por otro lado, es la propiedad estatal de los medios de producción, tierra y bienes de capital. Así, allí (en el socialismo) no puede existir mercado para la tierra o los bienes de capital.

Algunos críticos del libre mercado sostienen que los derechos de propiedad están en conflicto con los derechos “humanos”. Pero estos críticos no se dan cuenta que en un libre mercado, cada persona tiene el derecho de propiedad sobre su persona y su fuerza de trabajo, y puede libremente hacer contratos sobre estos servicios. La esclavitud viola el derecho de propiedad básico sobre la persona y el cuerpo, un derecho que es la base para los derechos de propiedad de cualquier persona sobre los objetos materiales. Cual es el más importante de los derechos humanos, sino el derecho de hablar libremente o los derechos de propiedad individual sobre su propio cuerpo.

Una crítica muy frecuente que se le hace a la sociedad del libre mercado es que esta origina “la ley de la jungla” o “el perro come a otro perro”, que ella hace que se desprecie la cooperación humana por la competencia, y que exalta el éxito material en contraposición a los valores espirituales, filosóficos o el ocio. Por el contrario, la jungla es, precisamente la sociedad de la coerción, el robo, y el parasitismo, una sociedad que denigra la vida y los niveles de vida. La competencia pacifica entre productores y ofertantes es un proceso profundamente cooperativo en el cual todos se benefician, y todos elevan su nivel de vida (comparado con lo que se lograría en una sociedad sin libertad). Y el indudable éxito material de las sociedades libres permite que disfrutemos de una enorme cantidad de ocio comparado con otras sociedades, y realizar actividades del espíritu. Es en los países coercitivos con una pequeña o nula actividad del mercado, básicamente bajo el comunismo, donde la penosa existencia diaria no solo empobrece a las personas materialmente, sino también su espíritu.

Murray Rothbard, fallecido en 1995, fue profesor de economía en la Universidad de Nevada. Fue uno de los líderes de la escuela económica liberal en la segunda mitad del siglo XX.

Ara que la paraula “independència” esta a la boca de molts catalans, esperant a la “mani” que no solucionará res en absolut, perquè no reflexionem sobre l’independència de veritat?  Que aquest dia fa 234 anys per primera vegada els homes van decidir de realment treure’s les cadenas dels governs de sobre.
Fa 234 anys els fundadors dels EUA sabíen una cosa que avuí ja s’ha oblidat. Que els governs no sòn el nostres amics. Els governs tenen, per virtut de les seves propies lleis, l’ús legal de la violència per als fins que decideixen nomes ells, les classes governants. Per exemple, el fí mes típic es el d’extreure tota la riquesa que volen dels seus subjectes per repartir entre les persones que, segons el seu criteri, la mereix més que els propis creadors d’aquella riquesa.

L’any 1776 el rel George III governava gràcies a la providència divina, avuí som massa moderns per creure tal xorrada. Ara tenim un altre deu, la democràcia, on 51 tenen el dret legal de decidir sobre les vides i propietat dels altres 49. Sota aquesta manta de la legalitat tenen el dret de robar i expropiar tot el que volen, i gràcies a la seva propaganda els governs han convençut a la majoria que  son indispensables, que sense ells i la seva saviesa, ningú podría aprendre a llegir i escriure, ningú rebría serveis médics, i  la maldad de la gènere humana propagaría un bany de sang generalitzada, quan ningú questiona que son els governants els únics que causen i decideixen on es farán les guerres i quins ciutadans de quins paisos haurán de rebre les nostres bales. Tu creus que el fet de passar  a la vida civil i productiva a la empleo de l’estat et dona el dret de decidir sobre la vida i mort de civils innocents d’altres latituts?

Et sembla bé que el govern, tant l’espanyol com el català, et roben diners per anar a matar afghanesos? Sí de debó creiem que el govern te dret de matar individus per cap raó que no sigui en defensa propia, ens firmem la nostra sentència de mort, perquè tard o d’hora arribarán a la nostra porta.

Els governs sempre creixen i mai cedeixen ni una mica del seu poder. Estem arribant al moment, com a Grecia, que els que depenen directament o indirectament de l’estat pel la seva substinència son masses per una economia que produeix cada vegada menys riquesa i el camí cap a la servitut i misèria ès inevitable.

Quan els signants de la declaració d’independència van comprometre mutuament i per escrit la seves “vides, fortunes, i sagrat honor” per la causa del dret natural de cada individu de viure lliure de la tirania d’un govern despota, sabíen que teníen poca probabilitat de victòria contra el temible imperi bretànic, el mes fort de l’història. Però estaben segurs que la vida no val tant, ni cap pau sería prou dolç com per pagarla amb les cadenes i l’esclavitut. Pensaben que podríen posar les cadenes al propi govern. A la llarga veiem que no van poder.

Aquí a Catalunya podràn .?

Ara Catalans, saluda al teu rei Juan Carlos, ès el vostre rei perquè el voleu.

Conec un fuster. Un fuster de veritat. És un artista de la fusta. Es diu Jesús, i despres de uns 15 anys coneixent-lo, estic orgullòs de dir que també som amics.

En Jesús, com el nom del seu ofici indica, sap de la fusta. Hi han molts tipus de fusta i tenen moltes qualitats diferents.  Segons la feina o moble o estructura que vulguis fer sempre hi han varies opcions de fusta per triar, per duresa, porositat, força, color, etc. El meu amic el fuster sap tot això i mes. També sap de mates, geometria, mesurar tensió, pes, i ni entraré en el mòn de les eines que utilitza per transformar la fusta basta en exactament la forma que demana el seus clients, que no li falten.

La primera feina que li vaig encarregar era de fer uns armaris de cuina a mida. No de l’estil kit de juntar peces prefabricades, sino de roure massis, i la cuina tampoc era una cuina normal. Era l’atic d’un palau gòtic del sègle XIV prop de la Plaça Sant Jaume. En aquella cuina, o bé la zona d’aquell pis arruinat on voliem la cuina, no hi habia cap paret recte. Les parets eren de pedre amb segles de rebossats i pintures i més per sobre, de manera que hi habien angles, bonys, clots de tota mena, no era llis enlloc. Podria aquell home fabricar uns armaris i penjar’ls correctament? Jo no sabría ni on començar. En Jesús no tenia cap dubte com fer-ho. Encara recordo com va agafar uns cartons que teníem tirats un un racó de l’obra, els va aplastar contra les parets retallant les formes aleatòries que teníen, posant números i indicacions on li semblava, i s’en va anar amb els cartons al seu taller. En poc temps va tornar amb els armaris en dotzenes de peces que només ell sabría com ficarles, i va deixar uns armaris vitrines, escurraplats, portes i mes coses en aquell àtic que eren unes obres d’artesania que francament es fan cada vegada més difiçil de trobar al mercat.

En els anys posteriors he encarregat a en Jesús mes feines, encara més complexes si cal, i he conegut més a fons aquell home senzill, humilde, i simpàtic que realment té un don com qualsevol Picasso, Cervantes, o McCartney, però el seu medi és la fusta.  Va arrivar a Catalunya des de Còrdova sol fa uns 50 anys, quan tenia 14 anys,. Tenia un tiet a Terrassa i deien que hi havia oportunitats per treballar. Ara parla el català com a qualsevol Egarenc, encara que se li escapa lo andalú quan parla el castellà. Va entrar com a aprenent a un taller de fusteria guanyant prou per menjar, res més. És clar, ell no valia més aleshores, i estaba molt agraït per tenir l’oportunitat d’aprendre un ofici per eventualment guanyar-se la vida.  Va treballar dur, i poc despres va poder pagar una habitació en una pensió i començar a somiar de casar-se amb una catalana que acabaría sient la seva dona.

Una cosa que em va sobtar d’en Jesús era la seva rutina. En els anys que porto a Espanya/Catalunya he tingut en nombroses ocasions la necesitat de contractar paletes, llauners, electricistes i més operaris per l’estil. Solen tots arribar al matí bastant puntual, comencen a treure les eines i repassen una mica la feina que havien deixat i la que tocará aquella jornada, i despres s’en van al bar a esmorçar la mitja hora llarga que els hi toca, mitjana i carajillo que no faltin.  La rutina d’en Jesús és molt diferent. Ell arriva, treballa un parell d’hores avançant la feina, i despres treu el seu entrepà que li prepara la seva dona i una llauna de refresc, un dia Coke un altre una Fanta per variar. Se senta sobre una viga o el que sigui, i menja l’entrepà mentres contempla la feina i planteja el detalls, a vegades aixecant-se a mirar alguna cosa més aprop. En uns 15 minuts torna a la feina. En una obra que dura setmanes és evident quantes hores més rendeix en Jesus per jornada que els seus companys d’obra. Els clients ens donem compte d’això. De totes les qualitats d’en Jesús, aquesta de l’ética del treball no sé si el va aprendre de la familia, al taller, o és fruit de les ganes de superar-se. Però la seva honestitat i dedicació demanen respecte en una societat moderna on és més habitual cobrar per no fer res.

Qualsevol diria ara que la societat ha avançat molt des de l’adolescència d’en Jesús.

Ja no vivim en una dictadura (militar), hi han lleis que protegeixen els menors de l’explotació laboral, encara que ben segur que en Jesús mai haguès denunciat els seus mestres que li van donar uns coneixements d’incalculable valor a canvi d’un plat a taula com a explotadors. Jesús sabia amb 14 anys que no aportaba res de valor en aquell taller i s’havia d’espavilar o estaría al carrer aviat. Avuí volem protegir tant els menors que ja seria gairebé impossible que sortís un altre Jesús. La pensió mai llogueria una habitació a un menor, ni un home mai donaría feina a un nen per moltes ganes que tinguès d’prendre, per por a sancions econòmiques i potser anar a la presó. Un noi de 14 anys d’avui encara té uns quants anys d’infantesa pel devant, és un inútil per la societat, encara que representi un mercat sucòs per tota mena de xorrades dirigides i pensades per prolongar l’infantesa dels joves mentre els indoctrina al consumisme barata sense criteri. Amb prou feines el podrás obligar a deixar la Play i fer el llit i les deures abans de sortir al centre comercial. Tampoc un noi de 2010 en general vol aprendre un ofici, i el salari mínim estatal garanteix la desocupació dels joves, adults i immigrants sense experiència laboral ni talents que aportin cap valor a cap empresa ofegada sota les normatives i costos socials que redueixen cada vegada més la possibilitat donar feina als qui la necesiten més.

Pensem que som lliures i que la social-democràcia ens ha portat un mòn millor. Doncs discrepo. On és la llibertat d’una societat que obliga a tots els joves, volguin o no, a callar i estudiar tots el curriculum que dicta l’Estat com uns borregos fins que tenen l’edat de poder treballar, despres l’Estat dicta quantes hores i per quin sou treballarán i restará d’aquest sou el que volgui per pagar altres per no treballar. Al final de la vida, l’Estat  ens diu quan ens hem de jubilar i quant cobrarem de pensió. Quan ens morim, l’Estat mostra com és realment l’amo de tot i tots nosaltres quedant-se amb el nostre patrimoni fins que els nostres hereus els hi paga el que demanen. I si no paguen l’Estat es queda tot.

La lliço el nostres fills aprenen és que la responsibilitat individual no importa, sempre hi haurà l’Estat per donar-nos el plat a taula, pagat per la resta, fins que morim. Jo veig l’Estat de benestar de que tant farden els Europeos s’ha mostrat un desastre insostenible i que cal desmantelarlo ja que potser és massa tard (que ja s’está desmantelant sola). La llibertat de pactar i treballar pel preu que convé als 2 interessats (empresari i treballador), sense limits artificials inventats pel govern, apart de ser un dret natural de l’home, és l’únic que donará ocupació als grups més perjudicats per les polítiques socials, com els joves e immigrants. Un jove que no ha treballat mai i no te experiència, o un immigrant que ni coneix la llengua ni costums del païs, no tenen cap valor al mercat. Hauríen de poder pactar un preu barat amb l’entesa que apart dels diners ells estan formant-se en la funcionament del mòn laboral, les relacions, l’ètica, la responsibilitat, la llengua, a més i més el ram especific de l’empresa sigui rentant plats o repartint paquets. Aquests coneixements bàsics molts universitaris manquen fins a la trentena o per sempre, a la vegada que tenen ben clar quans dies els hi “toca” per estar malalt o si dins d’un més podràn plegar, cobrar de l’atur una temporada, fer un viatge, o treballar en “negre”  Aquest és l’ètica que produeix el Socialisme, però no produirá cap Jesús, ni tampoc una societat pròspera.

La primera condició d’una societat lliure és que cadascú és amo d’ell mateix. Si tú no pots posar preu al teu propi ma d’obra, treballar a l’edat i fins a l’edat que volguis, optar per no pagar ni seguritat social ni la sanitat universal mediocre obligada, ets un esclau i tens un amo sense pietat que es diu l’Estat.

De tant en tant fins i tot algun polític nordamericà s’encerta.

(Resum d’un article interessant de l’Ambrose Evans Pritchard al Telegraph de Londres)

El Senat nordamericà ha votat 94-0 en contra d l’us dels diners dels contribuyents americans per rescats del FMI de països com Grecia.  “Aquesta esmena ajudará a que els contribuyents americans no hagin d’avalar governs disfuncionals  a l’estranger” diu John Cornyn, senador Texà. David Vitter de Louisiana diu que America ha quedat sense diners “ja tenim trilions de dolars de deuta, no podem asumir les deutes d’altres països a més i més”  Evidentment, els currants yanquis ja tenen massa amb la moribunda economia del seu païs i l’últim que volen fer és pagar la pensió de cap funcionari Grec.  L’esmena té suport dels dos partits.

Ara s’haurà de veure a on para el mega-rescat de Grecia. Urlich Leuchtmann de  Commerzbank opina que els 320k milions d’euros del FMI eren els unics diners de veritat sobre la taula i que la resta (del ECB) era només “euro-fum i espejismes”  Està clar que Espanya no té els fondos que ha compromès.

La mesura instrueix que el representant americà del FMI averigui sí un païs amb una deuta exterior de més del 100% del PIB pot realísticament tornar el prestec, i si no es pot certificar positivament, els EUA s’opondrá al paquet de rescat.  O sigui que hauràn de fer el que havia d’haver fet tots els creditors de Grecia fins ara.  Al final de 2010, Grecia tindrà una deuta de 130% del PIB, i despres del “rescat” això pujará a 150%.  Perquè no deixen que els bancs perdin les seves males inversions, i que els altres països veuen que no hi haurà pietat pels morosos encara que siguin països?

Pritchard opina que els “euro-elites” estan malgastant els pocs fondos que tenen en la causa perduda de Grecia, quan hauría estat millor deixar caure a Grecia i apoiar a Espanya i Portugal que son mes façils de defendre.

Cada vegada està més clar que el sistema socialista Europeu de gastar més que un produeix,  només produeix la miseria, i està quebrant-se a tot arreu.  Els grans experiments socials en l’organització de les vides de les persones des del bressol fins a la tumba no funcionen sense gent que produeix alguna cosa per repartir, i a la llarga no queden més primos per expoliar, només “treballadors” fent cua per cobrar, funcionaris mouent la paperassa,  mentres els altres preparen una vaga general.

L’unic que salvará a mòn de la crisis el Capitalisme pur, el que ara diuen el mercat negre;  l’intercanvi de bens i serveis entre persones lliures per benefici mútu sense intervencións ni coacció de polítics i funcionaris.  Ja existeix a tot arreu, però s’augmentará per força quan l’euro desapareix, les supermercats queden buits, i tothom s’en recorda que el govern no pot crear prosperitat a travès de la deuta i la redistribució de la riquesa d’uns als altres. Serà tot molt diferent quan tots sortim de casa cada dia per guanyar la vida, i no per demanar que ens la solucionin.

Falta poc ja.

. . .i la “Comunitat Europea” també.

Que ningú es confongui, els diners aprobats (un trillion de dòlars) pel IMF y l’ECB pel “rescat” de Grecia és més un rescat per la UE que per Grecia.

Llástima que no funcionará per cap dels dos. Amb tants diners Europa ha enviat el missatge que aquí no hi haurà disciplina, que seguirán apoian als bancs que han fet males inversions amb els diners dels seus clients, amb els diners dels ciutadans, que cap banc ni cap govern haurà de pagar els seus errors. Demanarán més crèdit sobre les sumes astronòmiques que ja deuen, per comprar una mica més de temps abans que tot vagi abaix.

No hi ha cap païs d’europa, ni tots junts, que tenen prous diners per pagar totes les deutes dels PIIGS (Portugal,Italia,Ireland,Greece,Spain). Per cert, quin nom ens han posat! Ens diuen PORCS!  Allemanya i França no podrán fer res, també tenen deficit i viuen del crèdit, i a més i més tenen deute pública de Grecia i Espanya i esperen cobrar els interessos! JAJAJAJAJA.

TOTS els països de l’euro han viscut esperant cada vegada més miracles dels seus governants, serveis, pensions, guerres, sanitat, subsidis de tota mena, tot pagat amb deute pública que es tornaria en el futur amb els impostos del futurs contribuyents. El somni socialista es insostenible. quan un govern té el consentiment del electorat de robar uns quants per “redistrubuir la riquesa amb justicia” sempre passa el mateix, expolien el païs fins que hi ha més gent xupant del bote que gent que produeix.

Quan comença un espiral de deute així, és que la moneda ha perdut tota credibilitat, com s’ha vist en la ràpida baixada de la bursa un día despres del pronunçament de la mesura. L’euro, igual que el dòlar té els dies contats. Ara només estan prolongant l’espera d’aquell dia. Les monedes mundials son totes ficticies sense cap valor objectiu. L’or, el metall groc que en temps de crisis ès manifesta com la moneda més fiable esta arrivant a preus històrics. Això mostra més la perdua de valor del dolar i l’euro.

No has de ser economista per saber que quan gastes més del que guanyes, amb crèdits i targetes, al final acumules tanta deute que haurás de pagar una fortuna només en interessos.

Doncs el governs no tenen limit. Senzillament han gastat tot el que han pogut i ara no hi ha més diners.  I ara que tenen tanta deute que no poden pagar, ni tampoc poden recaptar més impostos, imprimeixen diners amb l’impremta. Estan inventant entrades de diner fictici que depèn de deute, i que anirá a parar tot als bancs com a pagaments d’interessos. Aixì podrán mantenirse aflot una mica més.

No estan solucionant el problema principal que és el dogma Keynesiana que afirma que uns polítics amb una impremta son capaços de controlar l’economia d’un païs, i portar’l la prosperitat.  No ha funcionat ara ni mai. Durant tota l’història, antiga i recent, veiem com els governs gasten massa, i devalúen la moneda fins a portar a tot el païs a la ruïna.

Diners i riquesa només es produeixen com a resultat dels estalvis d’una societat productiva d’individus lliures de crear sense el pes d’un govern “benèvol” a sobre

L’Europa Socialista ha fracasat i caurá igual com l’URSS comunista. Caurá fort. Aquí i en tot Europa hi haurá tot el que veiem a Grecia i mes, violència al carrer i manques de suministrament de tot; menjar, aigua, productes de tota mena. Aquí a Espanya on un de cada tres persones treballa directament o indirectament per l’Estat no estarán gaire contents quan per fi es donen compte que l’estat no té més diners per repartir, i que ja no poden pujar més els impostos (despres de pujar l’iva aquest estiu) Però tothom voldrà  seguir cobrant i rebent els “serveis” que estan acustomats a rebre.  Encara no es dona compte que serveis del govern i pensions no crean riquesa, la destrueixen.

El pitjor és que els governs quan es troben sense sortida busquen una guerra per distreure el personal.

Jo recomano a tothom de comprar or i plata i altres objectes per fer trueque, cafè, whisky, tabac, i sobretot unes setmanes de menjar, aigua i material de primera necesitat en preparació pel crash final.

Si quedeu sense paper higiènic sempre podreu utilitzar billets de cinquanta euros, tenen un bon tamany.

Aunque no he escuchado la palabra, lo que se plantea con estas “consultas” es la secesión de una comunidad autonomica de lo que se podria llamar la Union Española. Por muchos referendos que se hayan hecho, aún no ha llegado el tiempo para la secesión de Catalunya de España.

La secesión es dejar formalmente de ser miembro de una organización, associación, o alianza. Para llegar a este paso, tiene que “llover” bastante mas.  Para que el Parlament de Catalunya en pleno llegue solamente a plantear la formal separación del Estado Español, tendria que haber antes un deseo palpable en las calles, las universidades, y los bares.  I francamente yo no lo veo.

Por mucho que la población este sufriendo el resultado de la mala gestión economica de este país, son políticas que se han hecho en muchos países, políticas que también ha participado la Generalitat. No existe un sentimiento que gracias a España las cosas van mal en Catalunya. Puede que algún dia sí, pero hoy la gente le cuesta levantarse del sofa, ¿como se van a levantar nada menos que una rebelión?

Tendría que haber una lista seria de abusos i agravios tal que la gente ve amenazado la poca riqueza y (aún menos) libertad que les queda. Mas cosas como la subida del IVA por ejemplo. Para dejar el status quo para un futuro aún mas incierto tenemos que llegar a un grado mucho mayor de malestar general.  Pero todo puede llegar, y las consultas son un tímido comienzo.

Ademas haria falta lideres con opciones claras, capaces de hacer que la gente se de cuenta de las ventajas de una separación, borrón y cuenta nueva. Por ejemplo no tener que asumir la deuda astronómica del Estado Español, y la posibilidad de ser un país neutral en las guerras criminales que se disputen actualmente. No veo que Laporta sea ese lider.  I tampoco veo otros grupos de intelectuales motivando la gente con sueños de libertad.

Una secesión es una cosa muy seria, tan seria que cuando llega el momento de plantearlo ni siquiera hará falta debatir de que si tal o cual empresa marchará o no. Será como una “ola” de espectadores en el Camp Nou, que unos cuantos detractores entre medio nada tendrian que decir.

Por el momento, Catalunya no quiere la independència.

He despertat aquest matí amb una bona noticia!

En Fuentes amb una veu com de sorpresa barrejat amb l’indignació deia que la CEOE recomendaba contractes per a joves sense indemnització pel comiat, ni prestació per desocupació. Això vol dir també que no han de cotitzar, que el que guanyen sería per ells. Quina barbaritat! doncs NO HO ÉS.

Per un moment he imaginat un païs amb un lliure mercat de treball, on els empresaris i els treballadors podien arrivar a acords sense els inútils al Govern ficant la mà pel mig. Sería mes diners pel treballador per gastar com volguès o invertir en una pensió que li sembla, i més diners pels emprenedors per expandir i crear encara més ocupació. Els preus baixaríen gràcies a la reduida càrrega sobre les empreses i tothom fins i tot els pobres es beneficiarien. Es clar que hi hauría menys funcionaris, però no es donaria compte ningú.

Quan m’he tornat d’aquest somni de llibertat, he recordat que aquest és un païs socialista. Que aquí s’accepta que el govern té el deure de expoliar els que l’hi sembla, i repartir els guanys entre els amics per raons “socials” El chollo és arrivar a ser un d’ells, que són tants que mai voldrán variar el seu sistema corrupte. Ni es parla, ni es considera la llibertat com a opció, ni quan l’Estat está a la bancarota, els seus pressupostos fan aigues a tot arreu, la desocupació ratlla el 20% i mai s’esbrinará que la causa és el mateix socialisme, que castiga els que produeixen i crean riquesa, per apremiar els passotes i promet diners i serveis que ni saben produir ni suministar. No és possible que una empresa funcioni amb deficit astronòmic, es fa fallida. Només els governs ho poden fer perquè tenen una cua de bons treballadors socialistes per expoliar. . .però ara que passa? La cua de contribuyents “voluntaris” es fa cada vegada més curt, i les despeses del Estat i els seus parásits més grans.

El que ha de passar en el sistema socialiste/communista és el que está passant ara. Al final l’Estat és fa massa gran i cau pel seu propi pes. I demanem solucions al la mateixa panda d’inútils que ha causat el problema! Mes intervenció, més diners per ajudar ls desamparats, més comisions d’estudi. . .
Senyors, res d’això funcionará. Estem a punt pel crac final. . .aquesta economia no es recuperará mai, és insostenible.

És dolent que un emprenedor trii els seus clients segons el seu propi criteri, encara que sigui politicament incorrecte? . . .El jove Met, (Mohammed) nascut a Olot, es va trobar vetat l’entrada d’un establiment local per ser Marroqui!  Un altre noi, Jordi Gasulla va agafar la seva bandera per defensar’l, però de que? Pots seguir el fil des del blog Les entranyes de Sakyr

http://jordigasulla.wordpress.com/2010/02/24/discriminacio-al-city-arms-dolot/#comments

Aquí la meva resposta . . .

Hola Met,

M’ha agradat molt que m’hagis contestat i que no t’hagis ofès. La meva resposta a la carta d’en Gasulla no anava en contra teu personalment. Senzillament volia enfocar l’episodi en questió des d’el punt de vista de la llibertat. Perquè crec que si la nostra societat fos realment lliure, l’episodi que vas protagonitzar no haguès sigut noticia.

A mi em sembla que, encara que no estem del tot d’acord, tenim varis punts en comú.

Quan dius que “un sistema o un món ideal on tothom hi estigui d’acord i tot fés content a tothom es fa complicat. . .gairebé impossible” Estic totalment d’acord, de fet jo estic segur que és impossible del tot. Però no estic d’acord que aquest fí és l’ideal. Deu, Allah, la Natura, uns extreterrestres. . .qui sigui que ha creat el món i nosaltres ens va crear tothom differents, no n’hi han dos iguals. Això és sense dubte una de les coses més fascinants de la vida. Per molts lleis que es facin intentant igualar a tothom, és inútil. Ens hem d’entendre i viure acceptant i respectant les nostres diferències, tot assegurant el máxim de llibertat d’acció per a tothom.

Penso que estem d’acord en la regla bàsica de la Llibertat, la qual, com ben dius tú, et surt del cor; “que no hi hagi cap acte de cap dona ni cap home que pugui ferir directa o indirectament una persona”
Un altre manera de dir això seria “el pacte de la no-agressió”. Simplement que l’agressió física ha d’estar ausent dels tractes entre les persones. Implicit en aquest pacte és el respecte pels drets de la propietat de tothom. Perquè si está clar que no és licit agredir físicament a cap persona, (apart de defensa propia evidentment) aleshores alló que cada persona ha construit o guanyat honestament amb el seu esforç és com una extensió d’aquella persona, i per tant ha de ser lliure d’agressió igual.

Ara si una persona decideix gastar els seus diners, temps, suor, i esforç físic en establir una botiga o un bar, té tot el dret de servir o no qui vulgui, i si algú reclama forçosament el dret de decidir sobre com i amb qui aquella persona ha de tractar, és una agressió igual que un atracament amb pistola. Poso el teu cas com exemple, el Sr. Gasulla fa una crida als Mossos, l’Ajuntament, i la Generalitat de prendre accións contra una persona per portar el seu negoci d’una manera diferent que com ho faria ell.

Jo com a persona no puc obligar a ningú a entrar en una relació personal o comercial amb mi si no volen, hauria d’utilitzar la força per fer-ho i seria culpable d’una agressió. Si jo no vull iniciar una relació personal o comercial amb un altre pels raons que siguin, no em poden obligar o em cometen una agressió. La meva persona i les coses de la meva propietat son soberanes, i les teves també.

Tú has dit que “les botigues, els carrers, les biblioteques, i els bars són hi han de ser de tothom” això no és cert. Els bars i botigues els han pagat i posat els seus propietaris i en una societat lliure són d’ells. Només els propietaris tenen dret de decidir sobre com es porta el negoci i no han de justificar res a ningú. La prova és que si no funcionen com a negocis i fan fallida són els mateixos propietaris els únics responsables de liquidar i asumir totes les perdues, no tú, no jo. Els carrers i biblioteques sí que són de tothom perquè l’Estat ens agafa els diners per fer-les, (no ens els demana, els agafa i punt) i per tant hauríen de ser públiques. Però no pensis que la paraula “publica” significa gaire res. . .intenta entrar la Moncloa, el Palacio de la Zarzuela, o la Generalitat a utilitzar una oficina, el lavabo, o qualsevol cosa tot dient que són “públiques” Els paguem entre tots però són només per la classe dels Governants.

El fet de que l’amo aquell és raciste és lamentable, i prou raó de no voler entrar la porta del seu establiment. Reitero que el millor tracte en contra d’ell és gastar els teus diners a qualsevol altre lloc, igual que faries tú si t’haguès deixat entrar i despres haber-te servit malament, i si el lloc estaba brut o hi havia un ambient desagradable. No tornes i punt.

Hi han tants locals on busquen guanyar-te com a client i et tractarán bé, en una societat lliure hi cap tothom inclús els que pensen diferent que nosaltres. üs demano a tú i a Sr. Gasulla, si tú no pots treure un arma i obligar l’amo d’aquell local a servir-te, perquè reconeixes que sería una agressió brutal, perquè demanes l’Estat que ho faci en el teu nóm?

Per anar acabant, reflexiono una mica sobre el que dius de la democràcia.

Si voten un 50 percent de la població amb dret de votar, es consideren unes eleccions un exit. I sí el partit guanyador reb diguem 25% dels vots, voldría dir que només un de cada quatre votants están d’acord amb la victòria, o com a mínim la resta tots volien uns altres candidats. Quan sumes la gent que no ha votat i no tenen dret, estás molt lluny de poder pot dir que “la majoria” ha decidit res, o que “fas content a més gent que no pas a menys” La democràcia d’avui en dia és molt teatre, corrupte, i del tot sobrevalorat. Té molt de veritat la definició de la democràcia com a “dos llops i una ovella votant sobre què es menjará per sopar”

Jo penso que els polítics ens tenen enganyats i convençuts que tots som d’un grup o un altre, dividits amb diferències irreconciliables i que sense ells regnaría el caos. Els governs fan gairebé tot malament, però ens diuen que ens afavorirán el nostre grup per sobre aquells altres que tenen una opinió diferent, i això ens fa sentir forts. Quan aprendrem que tenim dret de ser deixats en pau mentres mantenim el pacte de no agressió, i que els governs en general no son res més que constants agressions contra la seva propia gent? Quan més gran el govern, menys llibertat tenen els seus súbdits, quan més petit, més lliures són.

Crec que ets un noi que pensa, que no acceptes automaticament el que et diuen. Espero que un dia podrás arrivar a entendre la llibertat verdadera pèr a tothom, perquè si els joves no l’entenen el futur és molt negre, la tirania total éstá apropant.  Els joves d’Europa no parlen i no saben gaire sobre les avantatges i responsibilitats de la llibertat individual, això es deu a les escoles públiques, ensenyen que les persones no son ningú si no sòn part d’un collectiu. L’individu és egoisme, impotent. No creguis mai el que et diu el govern, ni et fíis mai d’ells. Són el major causa de la mort entre els humans des del principi de l’història, i els més lladres.

Salut!

Aquest post ha començat com a resposta a una carta que m’ha cridat l’atenció referent a un suposat cas de discriminació, i al final he decidit penjar’l aquí degut al seu contingut i tamany.
Será necesari llegir la carta que m’ha inspirat…la trovareu aquí al bloc “Les entranyes de Sakyr”

http://jordigasulla.wordpress.com/

La resposta . . .
Hola Amic,

A primera vista qualsevol avuí en dia s’escandalitza davant el teu escrit. Com pot passar una cosa aixì? dirán. S’ha de castigar aquell amo, se l’hauria de sancionar, multar, fer-l’hi un exemple!!!

Els governs ens han condicionat a reaccionar aixì, a exigir que intervingui l’estat a la mínima, que no som ningú per solucionar cap problema, encara que sigui petit com aquest. Es compara un episodi bastant banal a tot una filosofia descreditada d’un govern que va caure pel seu propi pes fa molts anys.

Veig molt escandalós el teu post, però per raons que potser et sorprendrán.

Em sembla que estem d’acord de que era immoral el fet de que el govern de Sudàfrica mantingués el seu poble sota un regim d’apartheid, o sigui d’obligada separació de les races i le denegació sistemática dels negres a certs drets individuals. Però descrepo que aquell fet tingui res en comú amb l’episodi que descrius a Olot, i tampoc estic d’acord amb tú en les altres afirmacions que fas vers el paper del govern i les seves forces de violència (Mossos) en les vides privades de la gent.

Et pregunto, si no és correcte l’utilització de la força per separar les races, per què et sembla perfecte que el govern pugui establir lleis que obliguin a persones de diferentes races i creènces a estar junts si una de les dos no vol pel raó que sigui?

També et pregunto si creus que qualsevol persona te més dret d’entrar a casa teva que tú tens per negar-t’hi. I si realment estás d’acord que pel simple fet denegar l’entrada a casa teva a qualsevol que et sembli, et diguin raciste o intolerant o xenòfob o homòfob (segons la raça, religió, o orientació sexual de la persona denegada l’entrada, és clar)

O sigui es pot comprar o llogar un local, reformar’l, decorar’l, pagar totes les llicències a l’ajuntament, diputació, i govern central i passar totes les seves inspeccions, contractar personal als preus que marqui l’estat i encara tirar davant un negoci però al final no tens cap dret a seleccionar els clients que tú vols?

Tu dius que l’amo de City Arms hauria de demanar disculpes públicament perquè segons dius -Serà el millor per ell, pel seu negoci i pel conjunt de ciutadans i ciutadanes que actualment, al seu local, són tractats de la mateixa manera que seria tractat un gos- Doncs m’estranya que et preocupes pel seu negoci. Perque si realment tracta la gent com es tractaria un gos, (suposant que això vol dir maltractar, aleshores estás confesant que maltractes els gossos!!!!??) la gent no asistirá al seu local i perdrá tot l’invertit per malenfocar i malgestionar el negoci. A mes i mes, de retruc els altres locals que has mencionat on en Met i el seu tiet eren benvinguts prosperaríen merescudament amb els clients perduts del City Arms. Aixì ès com funcionen les coses en una societat lliure. No cal ni l’ajuntament, ni la Generalitat, ni els Mossos, ni tots els nostres impostos que els paga per asegurar que no es tornès a repetir perque els mateixos ciutadans d’Olot amb la força dels seus diners retinguts tancaríen el local.

Em demano perquè el dilluns quan els caps eren mes calmats ningú va anar a enraonar amb l’amo per esbrinar el perquè d’aquell negatiu. Potser aquella mateixa nit habia passat algun aldarull entre uns marroquins, tot és possible. Si l’home(o dona) fos realment tant intractable, hagués estat més efectiu en el teu post apel.lar als Olotins familiars i amics d’en Met que boicotessin el local si no estan d’acord, i recolzar els locals que considereu més respectuosos amb tothom.

Tenim drets perque som humans, no perquè formem part d’un grup. El fet de ser dona, immigrant, homosexual o el que sigui no ens dona cap més dret especial. No és licit obligar a una persona a deixar entrar a casa seva a un que no és volgut, igual que no seria licit obligar a punt de pistola a uns altres a entrar a consumir en un local contra la seva voluntat. Per molt altuistes i socialment correctes que semblin les teves raons, estaries violant els drets personals d’aquells individus.
Obligar a les persones amb la força de les armes a actuar en contra de la seva voluntat ès més propi del govern de Sudáfrica sota l’apartheid, no a Catalunya del ple segle XXI.

Finalment, alló que dius -els poders públics han de promoure la igualtat de totes les persones amb independència de l’origen, la nacionalitat, el sexe, la raça, la religió, la condició social o l’orientació sexual, i també han de promoure l’eradicació del racisme, de l’antisemitisme, de la xenofòbia, de l’homofòbia i de qualsevol altra expressió que atempti contra la igualtat i la dignitat de les persones.- francament em dona escalfreds. Potser amb més camares al carrer i més mossos control.lant al final ens farán tots igualets. Aquest ciutadá no vol que cap poder públic m’iguali a ningú, ni que m’afavoreixin a mí davant ningú, ni demano que igualin als altres cap a la meva situació, i per molt que ho intentessin seria inútil.

No sòc raciste, sòc de la raça blanca i tinc familiars negres i ens estimem, però això no te res a veure amb la questio que estem tractant. Jo no faria, i no demanaría mai a ningú a iniciar la força contra una persona que no ha comès cap crim.

Crec en la capacitat de les persones de solucionar les seves descrepàncies sense els poders dels estats pel mig. I és trist que una carta així, plena de prepotència i fal.lacies filosòfiques, exigint cástigs exemplars contra un home lliure, probablament semblará del tot correcte a la majoría.

La gran noticia que tothom vol ignorar.
L’OTAN, aquell vell pacte obsolet entre els Americans i uns quants països Europeus per protegir mutualment l’occident contra el Gran Perill Sovietic que fa decades ja que no existeix, busca la seva raó de ser en una ficticia “guerra contra el terrorisme” creat pels Americans.
Sota els ordres americans, les tropes espanyoles,(i ben segur mes d’un catalá) junts amb les d’altres països europeus actualment prenen part d’una invasió il.legal en tota la regla d’un païs que no ha atacat ni els EUA ni a cap país europeu.
En les últimes setmanes han mort més de 50 civils, dones i nens entre ells, en la gran estratègia del criminal de guerra (i nobel de la pau) Obama d’incrementar les tropes americanes i europees per intensificar els esforços inutils de doblegar aquell pobre païs. Podrem esperar noticies setmanals de mes morts d’innocents, i segurament aumentará el número d’espanyols també, ja portem uns 90.
Espanya está tant al favor d’aquesta misió que acabará doblant els efectius en Afganistan de 778 fa poc fins a 1500 tropes durant 2010. Catalunya que envía 10% del sei PIB a govern central, pagará doncs a l’estat per enviar tropes a ajudar a exterminar els afganesos. És així de cru. . .

http://forejercito.forumup.es/post-60600-forejercito.html

I ningú diu ni piu.

Si Catalunya fos realment independent, qui s’apuntaría de servir de soldat al servei d’un imperi de capa caiguda com els EUA? Què seria la política exterior d’aquell Catalunya vers conflictes criminals d’aquest tipus?

De què ens serviria l’independència si no de negar-nos a pagar per matar a gent innocent que no ens ha fet cap mal? Ara som tant culpables com els propis americans.

Qui calla otorga.